D'ençà que vaig escriure per primera vegada a avui mateix, em sembla que han passat vint-i-pocs mesos. No ho he comptat bé. Haig de ser més constant. De totes maneres aquests vint-i-pocs mesos m'han fet pensar en el temps en que he anat dient que no estava bé, que jo no era jo. I cada cop més fins aquest darrer gener en que ja vaig dir que definitivament jo no era jo: només em trobava mig bé al matí. Un cansament impossible d'aguantar i també, una impossibilitat de descansar.
I ara, fa quinze dies, ja amb el diagnòstic a la ma i l'ajut de dos metges especialistes, em trobo molt millor. Sóc capaç de fer teatre (ja ho he provat!), torno a llegir, i puc "aguantar" unes hores al vespre rodejat de gent i soroll. Em falten ànims per sortir a córrer i tornar al gimnàs. Però hi tornaré.
Pel camí he perdut amistats que no m'han entès quan els deia "no puc, no tiro". No passa res. Les retrobaré. Ara toca viure de nou amb el somriure que he procurat no perdre. Endavant!
