Cal córrer per fer un munt de coses

M'ho pregunto? o és un fet?

Tinc la lleugera certesa de que corro quan no toca i, quan toca, no m'és senzill de fer. La tardor és aquí de nom però no de fet i el plaer de compartir els dies d'estiu amb la colla s'ha acabat. La facilitat de tenir hores per córrer també. La feina és com un tren de gran velocitat, quan hauria de ser de rodalíes: no s'atura i va ràpida. Frenar-la de cop és tasca impossible. Aquesta és la meva sensació. La feina pren temps i ho ha de fer. El que em convé és aprendre a gestionar el temps. I no serà per les vegades que no n'he parlat amb metges, amics, companys. 

Vull fer la mitja marató de Vilanova, mitja que vaig córrer enganyat sense saber què eren tants quilòmetres de cop. Però gràcies a en Toni la vaig acabar i prou bé. Vull fer la marató de Londres. I vull fer i vull fer! però també haig de posar-me les sabatilles i tocar de peus a terra: no en tinc prou amb curses de deu, on sóc un més dels mils que corren? sempre he dit que no competeixo. Ho faig per salut, gairebé per obligació mèdica. Però aquesta obligació que m'autoimposo per altres temes, per què no la puc tenir també per sortir a córrer si si que em trobaré millor? 

Amb en Guillermo, el cunyat d'una bona amiga, quedem per córrer. Si més no sortir junts. La platja del Masnou és encisadora i té un encant perfecte. (però que no em toquin la muntanya!) Amb en Xavi i la Mònica quedem alguns divendres per anar corrent fins Roca Aguda, a Planoles, com a inici del cap de setmana. 

Definitivament haig de ser més constant i córrer per fer un munt de coses; córrer n'és una d'elles!

És setembre un mes de curses?

Mig setembre si fa o no fa. Curs ja començat, nois i noies de l'escola amb ganes de fer feina (o no?), mateixos problemes (o més?) que altres anys. Un altre estiu ha passat. 

Trobo a faltar el mes d'agost però no amb tristesa; el trobo a faltar per seguir vivint el dia a dia amb les noves amistats que han sortit a l'hort particular aquesta temporada. Sembla que hagi dit una tonteria però no ho és. Ben sabut és que un hort cal regar-lo perquè en veiem créixer el fruit, de la mateixa manera que cal cuidar una amistat per fer-la forta i que aguanti, com l'hort aguanta a l'hivern el pas de les tempestes de final d'estiu, el fred de la tardor i la neu de gener. 

Les curses han baixat d'intensitat com comencen a caure les fulles dels arbres a Planoles: lentament. Encara són verdes però l'olor de bosc i d'humitat fa entendrir el pensament amb records de les estones viscudes. Però en vindran més i seran també bones. Diferents però també amb un bon fons. Amb d'altres curses com les de divendres a la tarda a Roca Aguda, com les de diumenge matí a Campelles. No seran les del collet a dos mil metres d'alçada però no per això deixaran de ser menys maques. Seguiré veient el Taga, el Puigmal i com no, el meu Planoles amb tota la gent que m'estimo.

Paraules d'aquest estiu que ajudarien a escriure un text prou llarg: córrer, cursa, pujada, amistat, karaoke, mojito, teatre, piscina, sopar, costellada, caminada, sol, vol, londres, internet, família, amic, amiga, fill, tast, mirada, ioga, aiguagim, ball, nit, fresca, gintònic, tendresa, còmode... més?

Per cert, la foto és d'aquest cap de setmana mentre corria cap a Campelles. El Taga al fons!