Ja està fet. Ja em vaig inscriure a la marató. No és Londres, la que volia, però veig a venir que ho faig la "de casa" o l'altra, la londinenca, no em tocarà mai. Són masses anys intentant entrar-hi i no tinc la sort de ser acceptar. Així que cap a Barcelona! Després d'un més d'haver-me apuntat ja he començat a entrenar de dues maneres ben típiques: anant a córrer dos o tres o quatre cops per setmana, i fent sessions amb un entrenador personal, les quals sempre motiven. En dos dies però, ja ha vist quan estic nerviós, que no faig res bé, i quan he tingut un bon dia. Tan evident és?
Ja està fet. Siempre queda la retirada a temps cas de no estar prou preparat. He conegut noves persones que m'engresquen i m'animen però hi ha un grau de por. Por al desconegut. A com reaccionaré. Però al mateix temps, unes ganes boges de dir "ho he fet"; per mi, per la meva salut, pel meu cor, per provar-me, per superar un repte, per superar-me a mi mateix, per dir que tot el que un vol, amb dificultat, es pot aconseguir, que de tot en sortim i cada dia surt el sol: tapat o no, però surt! El que no haig de permetre és el dia en que tot ho veig "ple de buit".
I s'acosta el mes d'agost, més Planolenc per principis. Rodejat també de bons amics i amigues. A qui estimo i que m'estimen. De moment, seguim treballant que ja és molt. Fa caloreta i, com acostumo a dir, ja falta menys per Nadal.
