Córrer! Bona cosa. Tranquilitza, calma el pensament, cuida l'ànim i, també, l'ànima; afluixa tensions i alegra el dia. Hi ha un dia, però, si més no en el meu cas, que no tot és tan "maco". M'entrebanco, m'aproximo a la pista, faig maniobres, aterro de genolls, llisco per la pista i freno. Tot seguit, i vist el tràfic que hi ha, haig de sortir de pista amb rapidesa com si tot anés bé. Escolto "t'has fet mal, oi?". Penso "si ho sabéssis, crides a bombers i ambulància"; responc "no, estic bé; només unes rodes-genolls pelats"... però que babau sóc. M´he fet mal i no ho vull dir. Pot més el ferit orgull que la sagnant ferida. Els mecànics diuen que costella trencada, una fisura a una altra i, per acabar, dit gros del peu fet pols. Repòs. Però, sabré estar quiet? no. Podré fer repòs? no. Babau! de debò!
He començat el nou any així. I em diuen que la sacsejada feta ha estat profitosa i que haig de saber trobar el punt positiu. He fet neteja del cos; tot s'ha mogut (i tot fa un mal de nassos -dic jo). Si és veritat que hi ha un punt positiu en tot plegat, ben rebut serà. Voldria que hi fos.
Aquests mesos han de ser bons, diferents, agradables. Amables amb mi i amb tothom qui m'estimo. Si la caiguda ha mogut molt de mi i ho ha mogut per a bo, en treure una lliçó: mirar de trobar la manera de moure i sacsejar el cos sense fer-me mal :-)
Per cert, puc fer bicicleta estàtica mentrestant?
La foto mostra el lloc on aproximadament vaig caure. No sobre pedres. La pista d'aterratge està al costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada