Quin nom posar a una cursa?

Aquests dos dies de febrer, el 20 i el 21, formen part de mi com jo formo part d'ells. M'embriaga el fet de pensar-hi, de verbalitzar les xifres, de tenir-les present. El 20 de febrer de fa forces anys va començar la meva cursa, pròpia, única, la que jo havia de viure per mi mateix, sense saber de quants quilòmetres és. I el 21 de febrer de també fa forces anys acabava la cursa del meu pare a qui tant estimo i de qui tant vaig aprendre.

Jo em vaig afegir a una cursa que ja estava en marxa. De petit feia alguna malifeta com fan alguns corredors tot retallant pujant a les voreres :-) De jove portava un ritme de creuer prou correcte: mai davant, sempre al mig. Un més. Sense destacar. Amb un ull i a vegades dos, posats damunt qui ja havia començat a córrer molts quilòmetres abans que jo. De sobte, el pare s'atura i em deixa córrer a mi sol. M'agafa la mà, l'apreta, i em diu "bona cursa, segueix endavant; mira enrera quan calgui, no sempre; ulls ferms; beu aigua quan calgui, no per costum; afluixa quan el cos t'ho demani; cuida a d'altres corredors."

Ara, ja més madur (per segons què), he seguit corrent sota pluja i sota sol, damunt herba, fang i pedra. Amb obstacles que no esperes però que saps portes darrera, enganxats, sentint l'alè que desprenen. I em molesten. Em fan patir. Ho se, però no paro. Fins que et toquen i et diuen "eh tu! portes la sabatilla descordada."  -  I de cop, canvien les coses: el pulsòmetre falla, la tensió puja. se m'acosten corredors dels que no se ni el nom; opinen, xerren, parlen. No els entenc o no els vull entendre. I de sobte, el ritme ha d'afluixar, m'haig de treure alguna samarreta i m'estimo més portar pantalons curts. Canvis per dins i canvis per fora. Tot per a millorar. Ara segueixo la cursa tot i que a un altre ritme; com sempre, el meu. El meu ritme.

Marató? ja vindrà la dels cinquanta anys. De moment celebrarem que podem seguir  amb el xip groc posat a la sabatilla i que vaig passant quilòmetres amb més o menys temps. Ho celebraré amb d'altres, com ja vaig fer fa uns dies, ben ple de bons moments, amb llàgrimes als ulls i un bon somriure als llavis. Això, per a mi, en aquella estona, va ser la felicitat. Poca cosa, dirà potser algú; però vaig tocar la mà d'aquells qui estimo.