Estar controlat

Divendres Sant. Moments per estar amb un mateix, aturar-se -tot i que el món no s'atura-, pensar en el viscut, buscar tot allò de positiu -que n'hi ha, i molt- per fer sortir un somriure i, amb el no tan positiu, buscar la manera de no tornar a caure i si més no trobar les eines per evitar-ho. I d'avui endavant, començar aquesta nova cursa que té unes instruccions clares i precises, com aquella guia que et diu el traçat i l'altimetria de qualsevol cursa.  

I avui, tot personalitzant, vull donar una forta abraçada virtual  a les amistats que he trobat en arribar a la fi d'un entrenament, d'una cursa. Als qui m'han vist patir i als qui m'han vist riure. Als qui han vist la cara d'"estic acabat" :-) i als qui han patit en veure com arrastrava les cames. Però de nou engegem el motor: la tensió a lloc controlada per un exercit de figures del "jo-toc-ho-arreglo", les altres coses a controlar, mesurades per un bon equip d'entrenadors que en saben un munt de repartir clatellots quan cal. A tots, gràcies! puc seguir corrent al meu ritme. 

I un cop ho tens interioritzat, assimilat i entès, comences a trobar persones a qui els passa el mateix i et regalen paraules i parlen de les seves maneres d'entrenar. I és d'agrair. No estàs sol, no estic sol anant al meu pas. Hi haurà curses que hauré de deixar de fer; d'altres, amb les que ni hi havia pensat, que podré i hauré de córrer. El xip groc està allà per mirar, per vigilar el que fas, per indicar si vaig bé. I per damunt de tot, per utilitzar-lo. Com a bon controlador que és.

Estic content. Content de saber quin sóns els límits ara per ara. I content per haver entès que sí que hi ha  amics i amigues que han comprès fins on puc arribar. Mai més ben dit això del meu ritme. I satisfet. Satisfet  per haver trobat un "jo" capaç d'entrenar amb alegria i per altres terrenys. De saber mirar amunt i endavant.