Setmanes a un ritme diferent!

Com canvien els ritmes quan és necessari fer-ho. Però, ens n'adonem a temps que cal canviar el ritme? i l'actitud davant de fets, de persones, de malalties? a mi m'ha costat molt. Voler entendre que no tot funciona prou bé dins meu, que no puc seguir un ritme anterior, i que el que em cal és trobar un nou ritme, porta temps; costa; es fa difícil.  

Trobo un nou pas. Me'l faig meu en allò que aquest es deixa. Ens acostumem a viure plegats l'un amb l'altre. Xerrem, ens discutim, riem i, poc a poc, veus que tots dos, amb ajut d'una nova pastilla afegida a la llista, puc seguir. Perds la por, o ho intentes o ho dissimules. Veus que el que expliquen és cert: dies millors, dies pitjors; però dies en definitiva que avancen. Complim anys, compleixen anys. I penso: tornaré a felicitar l'aniversari d'aquesta persona? Clar que sí. Per tant, positiu en allò que es pot. El ritme ha de ser alegre; res de marxes tristes. Al contrari: un bon ritme al caminar (això de córrer ara queda un pel lluny), una bona companyia al costat que empeny i anima i anima i anima... un bon ritme com el de la marxa Radetzky, un bon sentiment com l'intermezzo de Cavalleria Rusticana. Vaja! que tirem endavant. Malgrat el camí sinuós, vaig endavant! Al meu ritme. Què més vull? què més necessito? diria que no gran cosa més. En poc hi ha molt...

Felicitats!

Darrerament el ritme no el marco jo!

Vinga! som-hi de nou després de setmanes llargues de no escriure. Com em van dir que fes, en aquesta entrada havia de deixar clar que el ritme ja no el marco ni jo... però espero recuperar-lo ben aviat.

Planificar? de què serveix? per segons què, de molt. I ha funcionat molts cops tot i que no sempre ho he sabut aprofitar. Ara mateix, però, el mot "planificar" ha desaparegut del meu diccionari personal de butxaca -bàsic, senzill i elemental. No trobo ni la traducció en anglès, la llengua del meu ofici :-)

Quan no pots decidir per tu mateix què faràs en les properes setmanes te n'adones del que manca: en aquest cas, salut. D'una realitat que fins fa ben poc, no volia creure, no volia entrar-hi, a tenir clar que no passarà res malgrat vinguin mesos difícils (o no!).  Ho he verbalitzat i ho he apagat, creient-me la dita que si no en parles, no existeix. I sí. Sí que hi és. Per tant, millor creure-m'ho, fer cas, i portar-me bé, tot i que això no se m'ha donat mai gaire bé). Un cop coll avall, passes un procés que mai hauria imaginat: tot descendeix. Fins arribar als peus. I un cop allà, ho trepitges, ho intentes deixar de costat, netejar els peus... però no. Per tant no queda més que fer-ho pujar al cap de nou, acceptar que toca treballar de valent per superar pors i demostrar que tot seguirà igual -o fins i tot millor!

Per tant, el ritme ara mateix el marquen unes coses petites i rodones: carai amb el poder que tenen! Córrer? ull! caminar, millor. Poc a poc. Poc a poc al costat de família, amics i amigues, que accepten com reacciono, com funciono, com el cos no dóna, ara per ara, per a més. Cadascú té el seu ritme, i ara encara me n'adono més: una sola frase, una trucada diària, un missatge, una abraçada, una mirada, un gest de comprensió, moltes paraules, molts discursos preparats, algún no se què dir... ritmes; ritmes ben diferents. Tots ells acceptats.

El meu ritme, tot i no controlar-lo jo, ha de ser positiu. No pot ser de cap altra manera. Positiu. 

Estar controlat

Divendres Sant. Moments per estar amb un mateix, aturar-se -tot i que el món no s'atura-, pensar en el viscut, buscar tot allò de positiu -que n'hi ha, i molt- per fer sortir un somriure i, amb el no tan positiu, buscar la manera de no tornar a caure i si més no trobar les eines per evitar-ho. I d'avui endavant, començar aquesta nova cursa que té unes instruccions clares i precises, com aquella guia que et diu el traçat i l'altimetria de qualsevol cursa.  

I avui, tot personalitzant, vull donar una forta abraçada virtual  a les amistats que he trobat en arribar a la fi d'un entrenament, d'una cursa. Als qui m'han vist patir i als qui m'han vist riure. Als qui han vist la cara d'"estic acabat" :-) i als qui han patit en veure com arrastrava les cames. Però de nou engegem el motor: la tensió a lloc controlada per un exercit de figures del "jo-toc-ho-arreglo", les altres coses a controlar, mesurades per un bon equip d'entrenadors que en saben un munt de repartir clatellots quan cal. A tots, gràcies! puc seguir corrent al meu ritme. 

I un cop ho tens interioritzat, assimilat i entès, comences a trobar persones a qui els passa el mateix i et regalen paraules i parlen de les seves maneres d'entrenar. I és d'agrair. No estàs sol, no estic sol anant al meu pas. Hi haurà curses que hauré de deixar de fer; d'altres, amb les que ni hi havia pensat, que podré i hauré de córrer. El xip groc està allà per mirar, per vigilar el que fas, per indicar si vaig bé. I per damunt de tot, per utilitzar-lo. Com a bon controlador que és.

Estic content. Content de saber quin sóns els límits ara per ara. I content per haver entès que sí que hi ha  amics i amigues que han comprès fins on puc arribar. Mai més ben dit això del meu ritme. I satisfet. Satisfet  per haver trobat un "jo" capaç d'entrenar amb alegria i per altres terrenys. De saber mirar amunt i endavant. 

Quin nom posar a una cursa?

Aquests dos dies de febrer, el 20 i el 21, formen part de mi com jo formo part d'ells. M'embriaga el fet de pensar-hi, de verbalitzar les xifres, de tenir-les present. El 20 de febrer de fa forces anys va començar la meva cursa, pròpia, única, la que jo havia de viure per mi mateix, sense saber de quants quilòmetres és. I el 21 de febrer de també fa forces anys acabava la cursa del meu pare a qui tant estimo i de qui tant vaig aprendre.

Jo em vaig afegir a una cursa que ja estava en marxa. De petit feia alguna malifeta com fan alguns corredors tot retallant pujant a les voreres :-) De jove portava un ritme de creuer prou correcte: mai davant, sempre al mig. Un més. Sense destacar. Amb un ull i a vegades dos, posats damunt qui ja havia començat a córrer molts quilòmetres abans que jo. De sobte, el pare s'atura i em deixa córrer a mi sol. M'agafa la mà, l'apreta, i em diu "bona cursa, segueix endavant; mira enrera quan calgui, no sempre; ulls ferms; beu aigua quan calgui, no per costum; afluixa quan el cos t'ho demani; cuida a d'altres corredors."

Ara, ja més madur (per segons què), he seguit corrent sota pluja i sota sol, damunt herba, fang i pedra. Amb obstacles que no esperes però que saps portes darrera, enganxats, sentint l'alè que desprenen. I em molesten. Em fan patir. Ho se, però no paro. Fins que et toquen i et diuen "eh tu! portes la sabatilla descordada."  -  I de cop, canvien les coses: el pulsòmetre falla, la tensió puja. se m'acosten corredors dels que no se ni el nom; opinen, xerren, parlen. No els entenc o no els vull entendre. I de sobte, el ritme ha d'afluixar, m'haig de treure alguna samarreta i m'estimo més portar pantalons curts. Canvis per dins i canvis per fora. Tot per a millorar. Ara segueixo la cursa tot i que a un altre ritme; com sempre, el meu. El meu ritme.

Marató? ja vindrà la dels cinquanta anys. De moment celebrarem que podem seguir  amb el xip groc posat a la sabatilla i que vaig passant quilòmetres amb més o menys temps. Ho celebraré amb d'altres, com ja vaig fer fa uns dies, ben ple de bons moments, amb llàgrimes als ulls i un bon somriure als llavis. Això, per a mi, en aquella estona, va ser la felicitat. Poca cosa, dirà potser algú; però vaig tocar la mà d'aquells qui estimo.

Cursa de Sant Silvestre

La cursa de Sant Silvestre, al Masnou, la vàrem córrer el dia de Sant Esteve. Molt content d'haver-hi participat; I tot que ni saben qui sóc, fora dels de l'Ajuntament, felicitats als organitzadors. Però curses n'hi ha moltes durant l'any. Algunes que ja hem fet i d'altres previstes pel proper any que està a punt, molt a punt, de començar.

Les curses d'entrebancs i obstacles, en les que sembla tingui atracció (fatal) per participar, em van prou malament. Són curses que també faig al meu ritme tot i que no amb ganes. Però, diguem-ho, tinc l'instint (bàsic i primari) de trobar-m'hi participant. Curses en les que et baralles amb amics, que quedes bé amb uns i amb d'altres no, que fas això i uns volen allò, i que si faig allò, allò no agrada a alguns. Que si quan et venen de front t'esquiven, però quan corren darrera empenyen per fer-te caure... bé, ja m'enteneu. Diria que ens passa a molts. 

Hi ha coses que haig de canviar, maneres de fer, d'entrenar, de donar valor a allò i a aquells a qui estimes, de recuperar valors que durant la cursa de l'any vaig perdent. Valors... sàvia paraula; valors... fàcilment en parlem però ens costa seguir-los. Un, un parell? valors... els veig en altres corredors i no els veig en mi a vegades? m'hauré de netejar les ulleres.

Però vaja, avui, 31 de desembre, després d'haver tingut una xerrada amb l'home dels nassos a qui, de casualitat he trobat, he decidit posar fil a l'agulla. Hi ha una marató per fer. O intentar-ho. No hi vull deixar la vida. I això implica canvis. Molts. Tot un repte. I el repte ja és preparar-la. Si la faig, benvinguda. Els canvis per a fer-la, l'entrenament, els valors a modificar, tot, haurà valgut el seu cost emocional. 

A reveure doncs el què i qui no vull al costat meu. Benvingut el què i qui necessita de mi o a l'inrevés, que jo també necessito de "què" i "qui". 

Perdoneu-me si en alguna cursa us he trepitjat, molestat. Perdoneu-me les vegades que us he intentat seguir i he quedat massa enrera. Us demano, això sí, que m'estimeu com jo us estimo (sona a bíblic, però és ben natural dir-ho), que em valoreu per qui sóc i no qui voleu que sigui. Que em deixeu fer les curses al meu ritme!

Bons propers dotze mesos!

Falta poc per Nadal!

Falta poc per Nadal. Ben poc. I un munt de coses a fer encara i per les que no trobo temps; no trobo, no busco, no tinc, no organitzo, no cuido, no vigilo... És clar que jo no estic fet per seguir alguns ritmes. Haig de seguir el consell que vaig trobar ahir: "corre el que puguis ja que qualsevol metre que corris és millor que no córrer res; corre per a tu mateix i, finalment, estigués ben orgullós del que fas". Doncs sí: com de costum vull que això, com dic als meus alumnes, serveixi també pel meu fer diari. Els amics, els bons amics, els més propers i els no tan propers, els companys de feina, d'estudis, tots, som diferents. I haig i hem d'entendre que som diferents físicament i tampoc no som iguals en les nostres maneres de fer. No som ni millors ni pitjors. No cal valorar. Jo corro més lentament que un altre que corre molt més. Jo faig les coses segons un criteri i uns altres les fan sota un altre. Qui té la certesa de fer les coses bé? jo no. 

Falta poc per Nadal. Moment de reflexió, de saber-se estimat i saber estimar. De compartir el que tinc en aquest moment, de gaudir després d'unes setmanes d'incerteses. De saber dir "sí" i saber dir "no". D'acceptar el que no agrada quan cau i el que ens il·lusiona quan arriba. De no maltractar i no ser tolerant. De gaudir. D'entendre. De fer passes endavant. De seguir un camí. El meu camí. A un ritme: el meu!

"Per continuar, atura't"

Feia temps que no dedicava una estona a estar només amb mi, escoltant cançons d'aquelles que dic m'agraden, i amb poca llum al voltant; recollit, sol, amb mi mateix. Vaig escoltar les paraules que donen títol a aquest escrit en un anunci de cervesa. Curiós. En un temps que no controlem, una cervesa sense alcohol ens demana que sapiguem aturar-nos si volem continuar. I això és el que estava fent  justament aquests dies: aturar-me, observar, decidir -difícil- , canviar -més difícil-, assumir fets i, per damunt de tot, decidir tirar endavant. Aturant-me primer. I sense por. 

Hi ha reptes davant meu. Molts. Portes que tanco. Persones que no tinc, persones que no em tenen. Amics i amigues que creuen en mi, com jo, després de l'aturada, crec en mi mateix. Mai tan poques paraules recordo haguéssin produït aquest enrenou. Moltes peces s'han posat a lloc. Valors. Tan fàcils de destruir en altres i tan fàcil que ens és dir "els tinc". Res... per continuar, cal aturar-se.

El propi anunci mostra una persona que surt a córrer. Primer canvi: ha començat el temps dedicat a la marató. Intentaré no fer-ne bandera, ni parlar-ne gaire, no sigui que al final no la faci. Implica molts canvis en mi. Tanco portes per obrir-ne d'altres. Amb tristor al tancar-les però amb l'alegria d'haver viscut content durant temps amb el que i qui deixo fora.  Deixo enrera sortides de mitja hora per fer tirades llargues, per cuidar el cos i la ment que tanta falta em fa. Deixo enrera persones que creia amigues. Necessito una tranquilitat que estic segur arribarà aviat amb aquesta aturada, amb aquests canvis que comencen en continuar de nou. Amb tristor que deixo enrera, m'animo a pensar amb il·lusió en el que tinc per davant. Començo a saber i a distingir a qui importo i a qui no.

M'aturo, surto a córrer, em relaxo, penso i em dic a mi mateix "au, ja començo a estar llest per continuar". Un nou moment a viure... i sí: per continuar m'he hagut d'aturar. I ho he aconseguit. Som-hi! Sense recordar el dolent. Només el bo. Pare, se que veient-me des d'on estàs, em dónes aquest puntet d'energia per continuar. Gràcies! 

El Puig. Planoles. Un lloc molt important a la meva vida